El món està podrit?

Sé que a vegades soc catastrofista. Però, què està passant amb el món? Després de dies de no dormir bé perquè (ser mare és dur i) se m’han ajuntat les entregues i exàmens de la UOC amb les avaluacions com a profe, ara no puc dormir perquè resulta que el món està més podrit del que em pensava.

És que no tinc paraules, ni el meu cos sap com reaccionar a tot això.

Què hem de fer? Què podem fer? Estic molt preocupada pel món que deixarem als nostres fills. No puc entendre la falta d’humanitat.

No sé si també estic més sensible perquè estic rellegint Yuval Noah Harari —tenia els seus llibres mal posats i vaig decidir llegir-los abans de guardar-los— però és que l’individualisme acabarà amb nosaltres com a societat, i espera’t que no ens ho acabem carregant tot.

Miro de respirar, de valorar els petits passos que intento fer dia a dia: deixar Twitter, Spotify, no comprar a Amazon ni a grans plataformes, consumir (el que realment necessito) el més local possible, no jugar amb els diners, tenir-los en una cooperativa de crèdit i estalvi, valorar l’art i l’artesania…

Però escric això des d’un document de Google en un Mac. Tinc un iPhone al costat per parlar per WhatsApp i fer petits scrolls a Instagram. I porto unes bambes Nike, uns pantalons del Mango i roba interior del H&M.

També porto un jersei de l’outlet de Bobo Choses fet a Espanya i unes ulleres de Project Lobster també fetes a Europa.

I estic rodejada de mobles d’Ikea, de petits electrodomèstics de procedència dubtosa. Demà aniré a treballar en cotxe. I segur que en algun moment del dia faré servir ChatGPT.

I el meu Instagram és ple de gent que denuncia tot això. També estan preocupats.

Però el meu Instagram és ple de gent que denuncia tot això. I costa sostenir-ho.

Què podem fer en un món on tot està tan malament?
Tenim realment poder per revertir-ho d’alguna manera?
O ja està tot perdut?

No sé què hem de fer. No tinc cap resposta clara, ni cap tranquil·litat per oferir. Escriure això no arregla el món ni el farà menys cruel.

Però és l’única cosa que puc fer avui: no callar, no anestesiar-me del tot, no fingir que tot va bé. Seguir intentant viure dins d’aquesta contradicció immensa.

Cuidar el que tinc a prop. Intentar que, almenys aquí, la vida no sigui tan cruel.
Reflexionar, compartir, cuidar. Que no vagi tan de pressa ni sigui només consum.

Potser és ingenu. Potser és poc. Potser fins i tot és individualista.
Però és l’única manera que conec de no rendir-me del tot.
I és des d’aquí, i només des d’aquí, que encara puc respirar.

Cuidem-nos.