1 any després

Després del permís per maternitat

1 any després d’haver hagut de deixar el meu bebè de 16+ setmanes en acabar-se’m l’irrisori permís de maternitat espanyol començo a veure una mica la llum a nivell creatiu i de temps per mi mateixa.

42 setmanes

Durant el meu embaràs de quasi 42 setmanes (9 mesos i mig) on en general no em vaig trobar gaire bé i amb el qual vaig patir força, vaig trobar algunes estones que em trobava millor per seguir endavant amb els meus estudis del grau d’arts a la UOC. Un dels treballs que vaig fer va ser aquesta pintura a l’oli -fet amb oli de llinassa per no haver d’utilitzar els disolvents nocius dels olis més habituals- sobre un llenç que jo mateixa vaig muntar i preparar.

Crec que estava de 35 setmanes i ni el cervell ni el cos em donaven per complicar-me massa la vida, de fet recordo que per a pintar-lo vaig haver de fer-ho molt a poc a poc perquè no aguantava més d’una hora asseguda treballant. Així que vaig decidir fer-me un autoretrat de com em veia a mi mateixa embarassada, sense miralls, vista des del meu propi punt de vista. Buscant referents d’autoretrats d’embarassades no en vaig trobar gaires, però si que vaig retrobar-me amb un article escrit el 1996 per Catherine Hodge McCoid i Leroy D. McDermott que havia llegit feia temps però no recordava, que planteja la possibilitat que Venus prehistòriques com la de Willendorf puguin ser autoretrats de dones embarassades. I em va fer gràcia, com deia, representar-me d’aquesta manera: centrant-me totalment en la panxa, protagonista total del moment.

16 setmanes

Després d’un puerperi (“quarentena”) molt més intens del que em podria haver imaginat i que va començar amb un part oblidat seguit d’una “gastrointeritis” en arribar a casa que em va deixar quasi fora de combat més d’una setmana, poc a poc vaig anar-me situant. Des de l’inici del part part recordo sentir-me enganyada, i quan vaig per fi conèixer al meu bebè si, també profundament enamorada i feliç de que tot anava molt bé, però enganyada, i perduda.

Va ser en aquest moment que vaig fer aquesta fotografia, que vaig titular Maternintimitat, 2023.

Maternintimitat, 2023

Suposo que fins que no vaig quedar-me embarassada no ho vaig sentir real, i les experiències que m’havien explicat -pràcticament totes elles esbiaixades- al llarg de la meva vida i els llibres que m’havia començat a llegir poques setmanes abans de quedar’m-hi, no van calar. I aleshores la por que tenia de perdre el meu bebè no em deixava preguntar ni avançar gaire en lectures com Lo hago como madremente puedo de l’Andrea Ros entre d’altres que potser m’hi haurien pogut preparar millor(?). Per sort, i gràcies al fantàstic grup de postpart de l’ASSIR de Mataró, tot passa i poc a poc les coses van anar trobant el seu lloc.

Vaig voler documentar aquest moment amb aquesta fotografia titulada Buscant l’equilibri, 2023.

16 setmanes Buscant l'equilibri, 2023

Però aleshores va arribar el fantasma de la tornada a la feina, a més, en el meu cas en una feina totalment nova per a mi ja que just aquell estiu em van nomenar per a la meva primera vacant com a professora de ceràmica en una escola d’art, la Pau Gargallo de Badalona. La famosa ambivalència va tornar a picar a la porta: les ganes de per fi poder treballar en una escola d’art -i de professora de ceràmica!-, la por de si no saber si estaria a l’alçada, i sobretot, l’angoixa d’haver de deixar el meu bebè a casa amb poc més de 16 setmanes. Encara l’alletava -per qui no ho sàpiga els bebès s’alimenten a demanda només de llet fins als 6 mesos- i no havia provat mai un biberó, però vaig anar preparant-li un banc de llet materna per quan no hi fos. I tot i que per sort es quedava amb el seu pare i els avis, només de pensar-hi tenia literalment la sensació que m’arrancaven un tros de cor.

Em vaig voler despedir d’aquells permís amb un últim passeig juntes que vaig documentar així: 16 setmanes, 2024.

+ 1 any

I ara, tot just un any després d’haver acabat aquell fantàstic -tot i que molt injustament curt- permís de maternitat, començo a veure la llum a nivell creatiu i de temps per a mi. Revisant com ha estat aquest any, he de dir que les primeres setmanes d’incorporar-me anava molt perduda. Tot era nou a la feina, i em costava molt -fins i tot ho somatitzava físicament- deixar meu bebè a casa. El fet de no poder deixar de pensar en “què deu estar fent?” “estarà bé?” i de saber que mentre jo no hi era no s’alimentava perquè no volia els bibes i més endavant tampoc volia menjar, no em deixaven concentrar a la feina. I si ja des de l’embaràs em notava el cervell fregit, ara encara era pitjor. Vaig pausar els meus estudis a la UOC per centrar-me en cuidar el bebè quan era a casa i dedicar el poc temps que em quedava per mi a preparar les meves classes i poc més. De nou poc a poc vaig poder anar trobant més moments per a mi: vaig recuperar el gust -i el temps- per la lectura, i al setembre que vam decidir portar 3 horetes al dia a la petita a l’escola bressol, em vaig tornar a apuntar a la UOC. La ceràmica se’m feia més complicat de recuperar, però poc a poc també ho vaig anar fent. De fet, va ser gràcies a un treball de l’assignatura de videoart -en el qual haviem de reversionar un vídeo d’algun artista reconegut, en el meu cas Precisión de Pilar Albarracín, que m’hi vaig decidir.

I aquest va ser el resultat Maternitat i creació, 2024.

seguim!!!

Privacy Overview

This website uses cookies so that we can provide you with the best user experience possible. Cookie information is stored in your browser and performs functions such as recognising you when you return to our website and helping our team to understand which sections of the website you find most interesting and useful.